dijous, 12 d’octubre de 2017

El diari El País en hores baixes.

El diari "El País", avui és el diari més important d'Espanya. Fundat l'any 1976 a l'inici de la democràcia, va ser emblemàtic pel progressisme, però ja fa uns anys que està en hores baixes. Per un cantó, el fet de haver optat per allunyar-se del progressisme i mantenir una línia editorial molt conservadora i per l'altra, per la mala gestió econòmica, que ha fet que en els darrers anys les seves accions perdessin el 95% del seu valor.

El País té com accionistes diversos grups financers i entre ells el banc HSBC, Banc Santander i la companyia Telefónica. Especialment aquests darrers li han imposat una defensa sense fissura de  l'"establishment", el que implica atacar a fons al PSOE de Pedro Sánchez per esquerranisme, els partits a l'esquerra d'aquest i al sobiranisme català.


La manca de pluralitat i d'independència del diari, ha portat a una progressiva depuració dels periodistes que tenien opinió pròpia i no sempre coincident en la línia editorial del diari. El periodista angles John Carlin, o els catalans Joan B. Culla, que portava col·laborant-hi 30 anys, Francesc Serés, o els valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli, "han hagut d'abandonar" el diari.

L'economia del periòdic es troba en una situació molt delicada. Els deutes financers superen els 1.500 milions d'euros i en el seu balanç hi consten elevades pèrdues que han col·locat a l'empresa en situació de dissolució si no aconsegueix un important augment del capital social.

Els accionistes molt crítics en la gestió de l'actual president Juan Luís Cebrian, el volen substituir per Javier Monzón, expresident  d'Indra.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

diumenge, 8 d’octubre de 2017

MOVIMENT I FUGIDA D'EMPRESSES


La situació política que estem vivint a Catalunya ha suposat una fuita de seus socials d'empreses catalanes a altres domicilis de l'estat espanyol. Forma part de la campanya de la por i de pressió a les empreses, que ha impulsat el Govern espanyol.
Alguns d'aquests moviments tenen sentit, com ara el de CaixaBanc o Banc de Sabadell, que a banda d'evitar la retirada massiva de dipòsits, necessiten poder assegurar als seus clients que compten amb el suport del Banc Central Europeu i del fons de garantia de dipòsits, el que garanteix que aquests siguin segurs i impossibilita qualsevol tipus de "corralito".


També té un cert sentin el trasllat d'empreses de serveis que tenen bona part dels seus consumidors a la resta d'Espanya, o empreses de consum de marques conegudes, que tenen por d'un cert boicot. No cal dir la pressió que han sofert les empreses amb les tarifes o normes regulades pel govern central, com ara Gas Natural, que s'han vist "obligades" a canviar el domicili.

Algunes empreses importants i la majoria de multinacionals estrangeres grans exportadores, que decideixen per si mateixes, seguiran aquí, doncs ja estan acostumades als canvis polítics a molts països. Així ho ha afirmat SEAT o la Cambra de Comerç Francesa de Barcelona que han assegurat que no hi ha cap motiu per traslladar la seu fora de Catalunya.

Quins efectes realment tenen aquestes fuites d'empreses? D'entrada generen un efecte psicològic en contra del procés, però sense efectes reals, doncs el que traslladen és només el domicili social, però l'empresa seguirà al mateix lloc creant riquesa i mantenint els llocs de treball. En el futur dependrà de com tot evolucioni. Pel que fa a els efectes fiscals són mínims, ja que els impostos més destacats es paguen on hi ha la principal activitat econòmica, que és Catalunya.

És cert que aquests moviments no són desitjables. Però veiem l'altra cara de la moneda. Si Catalunya esdevé un estat independent, tal com passa en altres països com ara Dinamarca, Àustria, Suïssa o Irlanda, moltes empreses multinacionals hauran d'obrir aquí una seu social per atendre el mercat català que té set milions i mig de consumidors. Catalunya, amb un estat propi necessitarà també disposar d'un conjunt d'empreses públices i privades per atendre els serveis públics i els mercats regulats, com ara: Aeroports Catalans, TelefonCatalunya, Banc Públic Català, GasCat, Energies de Catalunya, TrensCat, Autopistes ,etc. etc. A més la república catalana necessitaria quantitat de nous funcionaris per atendre els serveis de l'administració del nou Estat.

Es cert, que part de la burgesia catalana s'ha sumat a la campanya de la por del govern central, però no s'ha d'oblidar que dins de l'extens teixit de petites i mitjanes empreses, la majoria exportadores, moltes opten per una Catalunya independent. No es pot oblidar que el món empresarial es mou per paràmetres racionals en funció de les expectatives de negoci i de benefici. Catalunya és un bon país per fer negocis, i per això moltes empreses estrangeres segueixen invertint a Catalunya; ho han anunciat: Volkswagen, Nestlé, Zurich assegurances, KT telecomunicació coreana, Amazon, Easyjet, Hewlett-Packard, Royal Caribbean Cruises, Arista LifeScience, Boehringer...

Els avantatges de disposar d'un estat propi són evidents. A cada moment es prenen les decisions que més convenen, com ara, on i en què fer les inversions, o com garantir millor l'estat de benestar. Un altre fet bàsic és que l'Agencia Tributària de Catalunya ingressa tots els impostos, i, evita així un dèficit fiscal entre 10.000 i 15.000 milions d'Euros anuals. Aquests recursos addicionals permeten, impulsar el país, millorar les condicions de vida dels seus ciutadans i ser solidaris.

Una desestabilització de l'economia no interessa a ningú. Entre altres coses, l'Estat Espanyol té un enorme deute del qual ha de respondre als creditors, el seu import és ja d'un bilió cent mil milions d'Euros. Així, ja el Fons Monetari Internacional ha advertit que unes tensions prolongades en relació a Catalunya podrien afectar les inversions a Espanya. El mercat ja ha fet pujar la prima de risc, i algunes agències de qualificació crediticia han mostrat la seva inquietud. Hi ha nerviosisme en els mercats financers, i Angela Merkel ja ha fet conèixer al president de la Comissió Europea Jean Claude Junker, la seva preocupació, doncs si es desestabilitza la cinquena economia europea, es pot desestabilitzar la Unió Europea, que prou problemes té.

Resumint: No siguem víctimes de la campanya de la por. És cert, que qualsevol període de transició en crear un estat propi requereix temporalment sacrificis i renúncies, però un país petit, econòmicament viable com és Catalunya, amb un teixit empresarial dinàmic, innovador i competitiu en un món obert, té moltes més possibilitats de millorar el benestar dels ciutadans, que en definitiva ha de ser l'objectiu de la política.

Què cada u opini i decideixi el que cregui més convenient, però fem-ho lliurement amb el màxim d'informació i objectivitat possible.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dissabte, 9 de setembre de 2017

El déficit fiscal de Catalunya


Segons el Ministeri d’Hisenda, i l'informe del Sistema  de Cuentas Públicas Territorializadas,  l’any 2014 les aportacions que va fer Catalunya a l’Estat espanyol van suposar un dèficit fiscal per Catalunya de 9.892 milions, mentre que la Generalitat estima que va ser de 15.000 milions. Si fem la mitjana el dèficit fiscal de Catalunya seria d’uns 12.400 milions anuals. Amb aquesta xifra.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 6 de setembre de 2017

Vivim moments importants


Carta als amics:
A Catalunya estem vivint uns moments importants que quedaran escrits en els llibres d’història.
Al mig de moltes tensions el govern català ha anunciat convocar un referèndum pel dia 1 d’octubre perquè els catalans puguin decidir si volen que Catalunya sigui un estat independent o no.

 Com s’ha arribat fins aquí?  Amplis sectors de catalans se senten política, cultural i econòmicament maltractats pel govern d’Espanya, i aquest en cap moment ha tingut voluntat política per intentar suavitzar o resoldre la situació.

Cada u decidirà lliurement quina posició prendrà davant el referèndum; jo ja he decidit que hi participaré  i votaré SI,  però evidentment, respecto als que votaran no, o als que decideixin no votar.

Quines són les meves raons per votar SI?  N’esmentaré unes quantes:

Vaig quedar molt decebut que l’Estatut de Catalunya un cop seguits els tràmits legals i aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i en referèndum pels catalans, és retalles en temes essencials.

No entenc que no es vulgui reconèixer que Catalunya és una nació  amb la seva història, cultura i llengua. El “café para todos”, i el creixent centralisme, ho enverinen tot.

Bona part les causes del malestar són la manca d’inversions públiques a Catalunya, la insuficiència financera, el dèficit fiscal,  les interferències en el sistema educatiu català o el fre a l’elevada capacitat d’iniciativa ateses les rigideses imposades per l’establishment polític, econòmic, financer i funcionarial  madrileny.

Catalunya té capacitat sobrada per aprofitar tot el seu potencial humà i esdevenir un país social i econòmicament pròsper, obert i solidari.. Té una dimensió semblant o major que Bèlgica, Àustria, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia o Irlanda, i una estructura econòmica i social força equilibrada.

Aquests països han demostrat que és més eficient apropar el poder decidir les prioritats polítiques econòmiques, socials i culturals, les inversions públiques, la política fiscal, la gestió de ports i aeroports, les polítiques de migració i d’acollida, la solidaritat interna i externa, etc.

Em costa entendre que si un 75 ò 80% de catalans són partidaris que es faci la consulta sobre el seu futur, alguns partits demanin als ciutadans que es faci el boicot a un acte democràtic.

Podria seguir, però no ve al cas. Esperem que malgrat la tensió actual, es respecti democràticament la voluntat expressada pels catalans, sigui quina sigui la seva decisió, i que les actuacions que segueixin les dugues parts, siguin assenyades, i en un marc de diàleg, moderació i voluntat d’entesa en benefici de tots els ciutadans.

Espero que vegis aquest escrit com un signe d’amistat, la qual sempre ha d’estar per sobre de les opinions de cada u.

Cordialment et saluda.

Francesc Raventós.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 23 d’agost de 2017

Un trist final de vacances


 En tornar de vacances m’he trobat amb els salvatges i tràgics atemptats de Barcelona i de Cambrils.  Un cop mig recuperat del xoc emocional,  i amb major serenor, sento la necessitat de compartir algunes reflexions.

Per començar, manifestar la profunda tristor amb que vull fer arribar el  condol a tots aquells que han perdut éssers estimats i desitjar la prompta recuperació dels ferits. Però no hem de pensar només en els afectats de Barcelona i de Cambrils, que realment ens han tocat molt de prop,  sinó també amb els de París, Berlín, Madrid, Niça, Londres, Brussel·les i de tot el món.

Crec que ens hem de felicitar per l’alt nivell d’humanisme, eficàcia i professionalitat que han mostrat els Mossos d’Esquadra, serveis d’emergència, centres hospitalaris i totes aquelles  persones que han contribuït a augmentar la seguretat i a donar suport als afectats. A tots ells mostrar la nostra admiració i reconeixement.

Felicitar al govern de la Generalitat per la direcció d’un gabinet de crisi eficaç i la informació permanent donada als ciutadans, també a l’Ajuntament de Barcelona pel seu paper activíssim, al govern d’Espanya per facilitar la coordinació policial i evidentment a tots els ciutadans pel seu civisme i solidaritat amb les víctimes i els afectats.

Però, i ara què? És important que la societat catalana, no només no faci passos endarrere evitant per exemple caure en la islamofòbia,  sinó fer-ne endavant cap a una societat que volem universal, oberta, tolerant, democràtica, lliure i justa, que dóna un alt valor a la pau, i la convivència entre els diferents pobles i cultures. Catalunya ha sigut i ha de ser una terra d’acollida, d’integració i de progrés. Sabem que tot té límits, però els hem de saber gestionar tant amb el cap com amb el cor.

Però evidentment no n’hi haurà prou. S’ha d’anar a les arrels del problema. La societat occidental i els seus estats, han de col·laborar més amb la comunitat musulmana i combatre les causes que creen el germen del terrorisme, entre les quals destaquen els interessos geopolítics,  econòmics i de poder, junt amb les grans desigualtats, la corrupció, la ignorància  i la intolerància. Com que això malauradament sembla impossible, almenys a Catalunya hauríem d’avançar en aquesta direcció.

Encara colpit pels atemptats, et desitjo una bona tornada de vacances, recuperar “la normalitat”, mantenir-nos ferms i solidaris en els nostres valors, i mostrar que  NO TENIM POR.

Salutacions cordials.

Francesc Raventós
21 d’agost de 2017
Voleu llegir més? Premeu aqui!

diumenge, 16 de juliol de 2017

LA UE DEBE CANVIAR EL RUMBO

                                             
El resultado de las elecciones presidenciales francesas han dado un respiro temporal a la amenaza que supone una creciente extrema derecha en Francia y en la Unión Europea. Se ha ganado un tiempo precioso para intentar dar respuestas a los muchos problemas que preocupan a los ciudadanos. No será fácil, pero sólo un decidido cambio de rumbo puede permitir encauzar la compleja situación. De lo contrario el futuro de Francia y de la Unión Europea será muy obscuro.
El desequilibrio entre el poder económico y el poder político es enorme, lo que facilita la concentración de riqueza y de poder en pocas manos, el empobrecimiento del resto y pone en peligro a la democracia. Hay que ofrecer una alternativa viable al modelo neoliberal actual, no basada en aplicar medidas antisistema, sino en promover una “revolución reformista” que permita devolver el sentido común a la sociedad y a la economía.

Se proponen cinco grandes líneas de actuación. La primera es conseguir un modelo de sociedad, en el cual la economía esté sometida a la política. El crecimiento económico evidentemente es básico, pero para el ser humano también son importantes la libertad, la democracia, la justicia, los sentimientos, la familia, el trabajo o la cultura.
La segunda línea supone que los ciudadanos debemos aceptar la realidad del nuevo entorno de cambio permanente y aprovechar las oportunidades que ofrece. Europa ya no es el centro del mundo y ha iniciado su declive.  Pueden venir tiempos difíciles, con elevado paro estructural y pérdida de poder adquisitivo. Pero también hay muchas oportunidades que debemos saber aprovechar.
La tercera línea es conseguir una economía productiva de progreso basada en el mercado. No se pretende cambiar radicalmente el sistema económico actual, que tiene aspectos positivos, como por ejemplo, la capacidad de iniciativa o un beneficio razonable, se trataría de transformarlo, poniendo límites cuando se atente al interés general. El nuevo modelo económico  ha de promover el crecimiento económico y la productividad, pero también reducir las grandes desigualdades con una distribución  más justa del beneficio del crecimiento. El sistema financiero ha de estar al servicio de las empresas y las familias y deben ponerse límites al capital financiero especulativo.
Cuarta línea: El Estado ha de tener un  papel activo como agente económico-social y ha de garantizar el buen funcionamiento de la sociedad, la economía, el estado de bienestar, la creación de empleo, la dignificación del trabajo, impulsar la cultura y la sostenibilidad. La colaboración público privada resulta imprescindible.
Se precisa un nuevo sistema fiscal eficaz, justo y progresivo, que luche contra la evasión fiscal, sea corrector de les grandes desigualdades y que progresivamente se sitúe en el nivel de ingresos de la media de la Unión Europea. No pueden pretenderse servicios de calidad como en los países nórdicos, pero pagar impuestos como en Bulgaria o Grecia. En España, los ingresos públicos, están 9 puntos del PIB por debajo de la media de la Eurozona. Supondría ingresar 100.000 millones de euros más anualmente.
Y la última línea de acción es conseguir una Unión Europea, fuerte, democrática, unida y que se exprese con una sola voz. Últimamente la Unión Europea ha sido una máquina de desregular mercados y no ha protegido a los ciudadanos de un capitalismo salvaje. Ahora debería convertirse en la primera línea de defensa de los ciudadanos, de las amenazas del repliegue y  proteccionismo de los países,  y de todo tipo de extremismos.
Mientras la población de la Unión Europea envejece, su peso económico se reduce, y su influencia política disminuye, estamos todavía debatiendo que hacemos con la Unión Europea, olvidando que el entorno mundial ha cambiado y que donde se negocian y se negociaran las políticas mundiales, es y será en el Mar de la China y en el Pacifico.
Si queremos evitar el declive, habrá que avanzar rápidamente hacia la unidad de la Unión Europea, recuperar  la supremacía de la política sobre la economía y abandonar las políticas neoliberales radicales. Por tano se precisa una renovación a fondo de ideas, políticas, personas y recuperar la ilusión por el proyecto común.
El tiempo ganado nos ofrece la oportunidad de aplicar nuevamente el sentido común en el funcionamiento de la economía. Sabremos aprovecharla?
Se proponen cinco grandes líneas de actuación. La primera es conseguir un modelo de sociedad, en el cual la economía esté sometida a la política. El crecimiento económico evidentemente es básico, pero para el ser humano también son importantes la libertad, la democracia, la justicia, los sentimientos, la familia, el trabajo o la cultura.
La segunda línea supone que los ciudadanos debemos aceptar la realidad del nuevo entorno de cambio permanente y aprovechar las oportunidades que ofrece. Europa ya no es el centro del mundo y ha iniciado su declive.  Pueden venir tiempos difíciles, con elevado paro estructural y pérdida de poder adquisitivo. Pero también hay muchas oportunidades que debemos saber aprovechar.
La tercera línea es conseguir una economía productiva de progreso basada en el mercado. No se pretende cambiar radicalmente el sistema económico actual, que tiene aspectos positivos, como por ejemplo, la capacidad de iniciativa o un beneficio razonable, se trataría de transformarlo, poniendo límites cuando se atente al interés general. El nuevo modelo económico  ha de promover el crecimiento económico y la productividad, pero también reducir las grandes desigualdades con una distribución  más justa del beneficio del crecimiento. El sistema financiero ha de estar al servicio de las empresas y las familias y deben ponerse límites al capital financiero especulativo.
Cuarta línea: El Estado ha de tener un  papel activo como agente económico-social y ha de garantizar el buen funcionamiento de la sociedad, la economía, el estado de bienestar, la creación de empleo, la dignificación del trabajo, impulsar la cultura y la sostenibilidad. La colaboración público privada resulta imprescindible.
Se precisa un nuevo sistema fiscal eficaz, justo y progresivo, que luche contra la evasión fiscal, sea corrector de les grandes desigualdades y que progresivamente se sitúe en el nivel de ingresos de la media de la Unión Europea. No pueden pretenderse servicios de calidad como en los países nórdicos, pero pagar impuestos como en Bulgaria o Grecia. En España, los ingresos públicos, están 9 puntos del PIB por debajo de la media de la Eurozona. Supondría ingresar 100.000 millones de euros más anualmente.
Y la última línea de acción es conseguir una Unión Europea, fuerte, democrática, unida y que se exprese con una sola voz. Últimamente la Unión Europea ha sido una máquina de desregular mercados y no ha protegido a los ciudadanos de un capitalismo salvaje. Ahora debería convertirse en la primera línea de defensa de los ciudadanos, de las amenazas del repliegue y  proteccionismo de los países,  y de todo tipo de extremismos.
Mientras la población de la Unión Europea envejece, su peso económico se reduce, y su influencia política disminuye, estamos todavía debatiendo que hacemos con la Unión Europea, olvidando que el entorno mundial ha cambiado y que donde se negocian y se negociaran las políticas mundiales, es y será en el Mar de la China y en el Pacifico.
Si queremos evitar el declive, habrá que avanzar rápidamente hacia la unidad de la Unión Europea, recuperar  la supremacía de la política sobre la economía y abandonar las políticas neoliberales radicales. Por tano se precisa una renovación a fondo de ideas, políticas, personas y recuperar la ilusión por el proyecto común.
El tiempo ganado nos ofrece la oportunidad de aplicar nuevamente el sentido común en el funcionamiento de la economía. Sabremos aprovecharla?

 




























Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 31 de maig de 2017

I les pensions?

Estem en ple debat sobre el sistema de pensions, que és un dels eixos bàsics de l’Estat de Benestar. Ates que a Espanya hi han 8.600.000 pensionistes, als que a l’any 2016 s’hi han destinat 137.000 milions d’euros, la repercussió social, econòmica i política és enorme. 

L’actual sistema de pensions és insostenible. El fons de reserva quedarà exhaurit aquest any i per tan resulta urgent introduir-hi reformes. Però, quines reformes? Abans de concretar-les, caldrà prendre la decisió política de si es volen millorar les pensions, mantenir el seu poder adquisitiu o optar per reduir-les per alliberar recursos.


En uns anys en els que ja s’ha sortit de la crisi econòmica i que l’atur es redueix, semblaria just fer una millora de les pensions més baixes, i que els pensionistes mantinguin el poder adquisitiu.


Si s’opta per millorar gradualment les pensions, caldrà veure d’on surten els recursos necessaris. Hi ha moltes fonts possibles per augmentar la recaptació, especialment quan hi ha creixement econòmic. En tot cas, la font més raonable fora obtenir més ingressos fiscals, atès que la pressió fiscal a Espanya està un 7 % del PIB per sota de la mitjana de la Unió Europea.

Es de témer, que aquest no serà el camí que es seguirà. Es caurà a la temptació de reduir el dèficit baixant el poder adquisitiu de les pensions. El més probable és que s’introdueixin retocs i és mantingui la política actual d’augmentar-les el 0,25% anual, sabent que la inflació les retallarà. En aquesta hipòtesi, amb una inflació a l’entorn del 2 %, només en els propers cinc anys el poder adquisitiu dels pensionistes disminuiria un 10%. 

De moment ja s’ha allargat l’edat de jubilació als 67 anys i la base reguladora sobre la qual es calcula la pensió seran els ingressos anuals dels darrers 25 anys i no de 15. Però hi ha problemes addicionals a tenir presents, com per exemple, les pensions futures dels joves, que treballen a precari i, que quan treballen, tenen sous de 800 euros mensuals.

El que no és una solució en cap cas, és no encarar un problema tan sensible, cobrint el dèficit de les pensions emetent deute públic. Significaria traspassar als que vindran després, la solució d’una qüestió vital per milions de ciutadans.

Cal reconèixer que reformar del sistema de pensions és un tema complex i delicat. Els polítics han detrobar una solució justa i sostenible en el temps. Sortosament la millora de la situació econòmica ofereix més possibilitats de fer-ho.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

El camí de Sant Jaume

Del Bierzo a Galícia
Fer el Camí de Sant Jaume per arribar a Santiago de Compostela i visitar la tomba de l’Apòstol comença a ser un fenomen de masses. Són milers i milers els pelegrins que anyalment el caminen, encara que no tots hi arriben. 
 
A Santiago s’hi pot anar per molts camins. El més popular és el camí francès que s’inicia al poble de Saint Jean-Pied-de Port al peu dels Pirineus. Es un trajecte d’uns 900 quilometres, que pocs el fan tot seguit en 30 ó 35 dies, ja que la majoria el caminen un tros cada any i per tant dura varis anys o no l’acaben. El que sorprèn es que més de la meitat dels pelegrins que arriben a Santiago vinguin de l’estranger i alguns de llocs tan allunyats com el Japó o Austràlia.

Fer el “Camí” suposa un esforç. Vol dir, llevar-se molt d’hora, caminar de 20 a 30 quilometres diaris, viure les inclemències del temps, suportar algunes butllofes als peus, portar una pesada motxilla o compartir habitació amb vuit o més persones en els Albergs, tot i que la popularitat del camí ha fet que ja hi hagin hostals privats i altres conforts.

O'Cebreiro
 I quines són les motivacions que porten a tanta gent a fer el “camí”? Les motivacions són diverses. Per molts són religioses, per altres espirituals o per gaudir de la natura, de les riqueses culturals del trajecte o compartir amb companys una certa aventura. Alguns compleixen promeses fetes, d’altres necessiten un espai de meditació davant situacions personals difícils o pèrdues de persones a les que estimaven.

Creu de Ferro
Es una bona oportunitat per reflexionar sobre els aspectes positius del humanisme i sobre com millor orientar la nostra vida. El fet de desconnectar de la pressió del dia a dia i dels problemes quotidians, no resolen aquests, però donen una nova perspectiva de com enfocar-los. En tot cas, es conviu amb un conjunt de valors positius, com ara, l’esperit de sacrifici, el companyerisme, la reflexió íntima, o la satisfacció pel sol fet de caminar-lo i compartir-lo amb tanta gent.


En resum, fer el “camí” sempre es recomanable i ara que s’acosta l’estiu és un bon moment per plantejar-s’ho.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

dilluns, 30 de gener de 2017

Un "si" a la Unión Europea, pero...

La UE debe centrarse en el progreso y el bienestar de los ciudadanos, lo que permitiría recuperar la confianza en el proyecto de integración.

Sólo saldremos del statu quo si los votantes obligan a los viejos partidos a renovarse a fondo y dar paso a formaciones con nuevas propuestas.

 Necesitamos una Unión Europea democrática, culta, fuerte y unida que suponga progreso y paz para todos y con capacidad de influir en la agenda global.

 Francesc Raventós




  La UE atraviesa un periodo de parálisis institucional y estancamiento económico. 

Qué lejos estamos de la Europa de progreso social que nos prometieron. La realidad actual es una Unión Europea en una situación de parálisis institucional, bloqueo político, estancamiento económico, creciente desigualdad social y una amplia frustración de los ciudadanos.

El Brexit ha sido un ejemplo del descontento de amplios sectores sociales. En 2017 veremos qué opinan franceses, holandeses y alemanes después de sus elecciones.

 El neoliberalismo ha desbordado las ideologías tradicionales y se presenta como el único modelo posible. Buena parte del socialismo y de la socialdemocracia parecen haber renunciado a proponer un modelo alternativo.

¿Cómo se ha llegado hasta aquí? Las instituciones europeas han ignorado los objetivos sociales fundacionales y han supeditado la política a los intereses económicos, y en su debate técnico-político prevalece el interés de cada Estado por encima del interés general de los ciudadanos.

 En el Parlamento Europeo, el amplio bloque de populares, socialistas y liberales, formado por los viejos partidos, se reparten el poder y aplican políticas neoliberales. Las propuestas de los partidos de la izquierda unitaria y verdes son testimoniales.

El desencanto ciudadano ha ido en aumento. La extrema derecha, xenófoba y anti europeísta ha alcanzado en algunos países cuotas inimaginables. La falta de una política migratoria razonable actúa de catalizador.

En el próximo futuro las políticas mundiales se librarán en el Mar de la China y en el Pacifico, mientras, la población de la Unión Europea, su peso económico y su influencia política tenderán a la irrelevancia. El propio Donald Trump ha dejado claro que quiere desentenderse de Europa. El vacío de poder que creará Estados Unidos en el mundo, por la retirada deseada por su nuevo presidente, facilitará un rápido cambio geopolítico de los equilibrios existentes. La lucha por la hegemonía política, por el control de los recursos naturales y los mercados, la creciente carrera armamentista y el terrorismo en expansión, no invitan al optimismo. ¿Hemos olvidado ya las trágicas consecuencia de querer resolver el choque de intereses por las armas?

La democracia de la postguerra europea se legitimó en la premisa de que el crecimiento económico beneficiaría a todos y que los Estados intervendrían el mercado para corregir los efectos perniciosos para los ciudadanos. Hoy constatamos cómo la creciente desigualdad social, además de injusta, frena la demanda agregada. Se ha querido solucionar artificialmente el estancamiento económico con una fuerte expansión monetaria y un mayor endeudamiento público y privado que traslada al futuro, de forma agravada, la profunda reforma de un sistema económico insostenible.

Ante la propia realidad y el nuevo entorno mundial que se está dibujando la solución de la Unión Europea sólo puede hallarse en avanzar hacia más Europa, pero una Europa muy distinta a la actual. Una Europa realmente centrada en el progreso y el bienestar de los ciudadanos, lo que permitiría que estos recuperasen su confianza en el proyecto europeo.

Para ello habrá que tomar decisiones radicales. Reino Unido deberá decidirse si se desea avanzar hacia el proyecto europeo soñado por sus fundadores, si queremos convertir la Unión Europea en un simple mercado común o si damos por fracasado el proyecto y volvemos a los Estados nacionales.

 La primera opción supondría una Unión Europea a dos o más velocidades. Se constituiría un núcleo duro de países de vanguardia comprometidos en completar la unión monetaria, fiscal y política, abiertos a que en el futuro pudiesen añadirse los demás países. Los miembros que no se sientan identificados con el proyecto sería mejor que siguiesen los pasos de Reino Unido.

Pero, ¿cómo salir de la parálisis institucional en la que nos hallamos? No es fácil, ni hay una única respuesta, pero es evidente que salir del statu quo actual sólo se conseguirá sí hay una decidida movilización de los ciudadanos que presione fuertemente para que los viejos partidos se vean obligados a una renovación a fondo de ideas, de políticas y de dirigentes y den paso a partidos con nuevas propuestas.

Las nuevas generaciones y muchos de los ya mayores seguramente han olvidado la Europa de las guerras y el ansia de los ciudadanos de progresar en paz. Este es el gran reto al que nos enfrentamos. Necesitamos más Europa. Necesitamos una Unión Europea democrática, culta, fuerte y unida que suponga progreso y paz para todos, con capacidad de influir en la agenda global ante los grandes retos que la humanidad tiene planteados.


Francesc Raventos
Exdegà del Col·legi d'Economistes de Catalunya



http://www.eldiario.es/alternativaseconomicas/
Voleu llegir més? Premeu aqui!