VIURE
EN TEMPS DE COMPLEXITAT
Estem
vivim en una societat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de
futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i polític i a
profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de
primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat,
comunicació, mobilitat, organització política... Tot afecta la nostra vida
diària.
En
les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat.
En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que
un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la
seva riquesa i privilegis. Actualment el
sistema econòmic està dirigit per unes “súper
elits econòmiques”, una oligarquia que s’enriqueixen constantment a costa
de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Son les anomenades classes
extractives. El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan
poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats.
Però,
no tot és economia, no tot és racionalitat. La societat, per sort, és molt més rica
i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gairebé
sempre els polítics i els experts obliden. Els sentiments, les creences, les
ideologies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat.
Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucraïna té un sentit geopolític i
econòmic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia
anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.
La
complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens por desbordar
i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració,
desànim, indignació, rebel·lió. Les respostes concretes son diverses: els
poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi
fortes reformes, alguns es declaren totalment antisistema.
La
crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc
nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les
eleccions europees n’han sigut testimoni. Els partits antieuropeistes, xenòfobs,
o antisistema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants
són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De
continuar l’augment de les desigualtats i l’acumulació del capital en poques
mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions
ciutadanes, i conflictes.
A
Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element
addicional: un nou fracàs històric del Projecte Espanya, reflectit en la
coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i
territorial. La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de
decadència. El conglomerat d’interessos
ideològics, econòmics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics
de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat el país a
una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25% de la
població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només
una mostra.
Espanya
necessita amb urgència endegar una segona transició, uns nous Pactes de la
Moncloa, reformar la constitució i un Projecte de País, però la classe dominant
espanyola actual és incapaç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou rei Felip VI promovent un procés de regeneració
del país? Li deixaran fer?
Aquí
i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econòmic
actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta
finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el
futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els bens materials són
importants, però la felicitat dels humans no es pot basar exclusivament en un
consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la llibertat, la
democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, es bens
culturals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix,
en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.
I
els ciutadans com hem de viure i actuar en mig de tanta complexitat? No hem de permetre
que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar
els valors que inspiren la nostra vida, donant molta més importància als bens
immaterials que són el vertader enriquiment humà: educació, cultura, amor a la
natura, valorar els sentiments, relació personal, solidaritat. Hem de
reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació
de la societat.
Hem
de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de canviar
una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem
convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella
per tots.
Entrades
